“No podemos imaginar lo espantosa, lo aterradora que és la guerra; y cómo se convierte en normalidad” (Ante el dolor de los demas, Susan Sontag)

Bé l’experiència aquí és tremenda, no té res a veure amb Senegal, veus la pobresa amb carn i ossos. Tinc molta sensació d’impotència, sento que no puc fer res per ells, només mirar i aprendre molt del que son les seves vides. Crec que puc aprendre més jo d’ells que ells de mi, ja que jo vinc d’un món capitalista on la vida de cada dia perd sentit. En canvi ells sense tenir res, o menys que nosaltres sempre tenen un somriure i un esperit de sobreviure que jo no tinc. He arribat a pensar que els africans estan fets per sobreviure, perquè jo em veuria incapaç de dur una vida nòmada i caminar 200 km per trobar una zona amb aigua, de portar troncs al cap per construir la nova casa, de pujar una família, tot amb unes condicions de vida pèssimes, a causa d’una dictadura militar que només vol enriquir els que estan a dalt. Aquesta és la primera impressió que tinc de un dels països més pobres d’Àfrica.
Pel que fa l’organització i jo, doncs molt bé la tasca que du a terme em sembla increïble, és un no parar constant, al matí s’opera el que s’ha visitat per la tarda i així estaran tota aquesta setmana. Després es fan les visites i el seguiment dels malalts operats. Es fan unes 8 intervencions al dia, això vol dir casi tot el dia operant sense parar. Jo ja he assistit a 4 operacions, pensava que era més aprensiva, però ni m’he marejat. Potser la il·lusió de veure aquells nens abans a la visita, volent que els operessin m’ha fet valorar més la importància de la operació i no el fet de que si em marejaria en el quiròfan!! Sóc molt valenta!!
Les fotos, una gran batalla en aquest país, al arribar a Moundou, la ciutat on estem nosaltres, vem anar a la policia per demanar un permís especial per poder fer fotos (Impensable en qualsevol altre lloc) i només van fer que posar pegues, es van mirar la petició que jo els hi portava i van estar una hora per dir-me que ells no em donaven cap permís, que no podia fer fotos i punt. Per tant he hagut de reestructurar tot el reportatge, he necessitat tres dies per pensar, veure que podia fer amb coherència i sentit. Per fi després d’estar tantes hores a l’hospital entre operació i operació se m’ha encès la llum i he pogut donar sentit a tot el que estic vivint amb totes les dificultats que em posa el país per fer tal treball. Això potser em dóna més ganes de fer un reportatge interessant. El que faré serà explicar mitjançant les fotos la tasca del centre Notre Dame de Paix, on nosaltres vivim conjuntament amb els malalts que resten aquí per ser visitats quan arriba la ONG. Per tant fer un seguiment de tot el que es fa, fins que arriba la ONG fins que marxa. És molt interessant perquè mai havia vist tal nombre de malalts en un sòl dia i una quantitat immensa de diagnòstics que a Barcelona no els pots imaginar, cremades, seqüeles de la polio, llavis leporins, fractures que no s’han tractat mai, etc.
Fins aquí la crònica de la primera setmana... no sé pas si n’hi haurà una altre!