sábado, 18 de octubre de 2008

¿Podemos llegar a movilizarnos activamente en contra de la guerra por una imagen[...]?(Ante el dolor de los demás, Susan Sontag)

Avui he acabat de llegir-me el llibre de Susan Sontag, m’ha costat acabar-lo ja que tant el llibre com el que estic fent aquí podríem dir que una cosa porta a l’altre. M’he plantejat moltes preguntes que fa l’escriptora en tot el llibre, i no les acaba de resoldre per tal de tenir el lector en tot moment partícip del llibre.
Em costa entendre que al llarg de la història hi hagin hagut tantes imatges commovedores i segueixi havent guerres i fam al món. Estem anestesiats per aquesta societat de consum, ja hem assimilat que hi ha dos món, un que viu amb tot el que vol i l’altre en que moren cada dia centenars de persones de gana i guerres. Sembla mentida que els del primer món vagin a dormir cada dia amb la consciència tranquil·la sense pensar en aquests altres. De fet son els altres, els que no ens interessen, els que veiem per les notícies, diaris, exposicions, com en una pel·lícula.
Aquí me’n adono que molta gent intervé, que intenta canviar aquesta situació, però és tant a petita escala que aquesta diferencia, que en el fons és únicament econòmica, no variarà. El que no entenc és com encara, al segle XXI i havent patit tant, entre guerres mundials, terrorisme, etc., encara ens fiem dels polítics, que són els que d’alguna manera ens proporcionen tot això. En contres de facilitar-nos la vida no nomes als rics sinó també als pobres!

Que hauria de passar per canviar tals diferencies?


(palles mentals, per cert les fotos no les puc penjar... aquests ordinadors son molts lents i es penjen quan vull posar fots!! Quan arribi!!)

“Se puede sentir la obligación de mirar fotografías que registran grandes crueldades y crímenes. Se debería sentir la obligación de pensar en lo que i

Avui ha estat un dia d’estudi, de conèixer més a fons el centre i la importància que té a Moundou, parlant amb la gent que el forma, els tècnics que fan les pròtesis, els fisioterapeutes que son del país, també he estat llegint sobre la història del centre i les missions quirúrgiques que rep.
També ha estat un dia de reflexió sobre la meva vida en general, sobre el que faré d’ara en endavant, quan torni.
Vull seguir treballant per mostrar a la gent que m’envolta que hi ha una altre realitat? Sento que és el que més em crida l’atenció, que no hi ha una única manera de viure, que no hem d’estar sempre asseguts a la oficina, esperant a final de més un sou que ens el gastem amb el nostre temps lliure que després el recordem amb nostàlgia i després hem de seguir treballant per tenir més temps...
És un cercle viciós, en el que jo no vull entrar, que vull canviar, coneixent, comprenent aquestes altres realitats, dures i no tan dures, en el meu país o en un altre, però fent el que m’agrada, mirar pel visor de la càmera, amb la qual jo puc triar el que vull enquadrar i el que no!
Compartint la complicitat de les persones que fotografio, captant els paisatges que veig i tots els moments bonics que vaig vivint.
M’agrada la fotografia i tot el que l’envolta, una màgia que estic descobrint aquí a Àfrica, una vegada més. Em sento molt rica en aquest moment, no necessito res més ara mateix, sento una harmonia dins meu que mai havia sentit, experimentat.
Avui també he escrit a la persona que més estimo, que més enyoro, he trigat cinc anys en fer-ho, i des de aquí ha estat molt fàcil... està molt lluny però aquí la sento molt a prop.
Us envio una miqueta d’Àfrica, les seves olors, els seus colors...

jueves, 9 de octubre de 2008

“No podemos imaginar lo espantosa, lo aterradora que és la guerra; y cómo se convierte en normalidad” (Ante el dolor de los demas, Susan Sontag)




Bé l’experiència aquí és tremenda, no té res a veure amb Senegal, veus la pobresa amb carn i ossos. Tinc molta sensació d’impotència, sento que no puc fer res per ells, només mirar i aprendre molt del que son les seves vides. Crec que puc aprendre més jo d’ells que ells de mi, ja que jo vinc d’un món capitalista on la vida de cada dia perd sentit. En canvi ells sense tenir res, o menys que nosaltres sempre tenen un somriure i un esperit de sobreviure que jo no tinc. He arribat a pensar que els africans estan fets per sobreviure, perquè jo em veuria incapaç de dur una vida nòmada i caminar 200 km per trobar una zona amb aigua, de portar troncs al cap per construir la nova casa, de pujar una família, tot amb unes condicions de vida pèssimes, a causa d’una dictadura militar que només vol enriquir els que estan a dalt. Aquesta és la primera impressió que tinc de un dels països més pobres d’Àfrica.
Pel que fa l’organització i jo, doncs molt bé la tasca que du a terme em sembla increïble, és un no parar constant, al matí s’opera el que s’ha visitat per la tarda i així estaran tota aquesta setmana. Després es fan les visites i el seguiment dels malalts operats. Es fan unes 8 intervencions al dia, això vol dir casi tot el dia operant sense parar. Jo ja he assistit a 4 operacions, pensava que era més aprensiva, però ni m’he marejat. Potser la il·lusió de veure aquells nens abans a la visita, volent que els operessin m’ha fet valorar més la importància de la operació i no el fet de que si em marejaria en el quiròfan!! Sóc molt valenta!!
Les fotos, una gran batalla en aquest país, al arribar a Moundou, la ciutat on estem nosaltres, vem anar a la policia per demanar un permís especial per poder fer fotos (Impensable en qualsevol altre lloc) i només van fer que posar pegues, es van mirar la petició que jo els hi portava i van estar una hora per dir-me que ells no em donaven cap permís, que no podia fer fotos i punt. Per tant he hagut de reestructurar tot el reportatge, he necessitat tres dies per pensar, veure que podia fer amb coherència i sentit. Per fi després d’estar tantes hores a l’hospital entre operació i operació se m’ha encès la llum i he pogut donar sentit a tot el que estic vivint amb totes les dificultats que em posa el país per fer tal treball. Això potser em dóna més ganes de fer un reportatge interessant. El que faré serà explicar mitjançant les fotos la tasca del centre Notre Dame de Paix, on nosaltres vivim conjuntament amb els malalts que resten aquí per ser visitats quan arriba la ONG. Per tant fer un seguiment de tot el que es fa, fins que arriba la ONG fins que marxa. És molt interessant perquè mai havia vist tal nombre de malalts en un sòl dia i una quantitat immensa de diagnòstics que a Barcelona no els pots imaginar, cremades, seqüeles de la polio, llavis leporins, fractures que no s’han tractat mai, etc.
Fins aquí la crònica de la primera setmana... no sé pas si n’hi haurà una altre!

martes, 30 de septiembre de 2008

"LA FOTOGRAFIA PODRÍA SER ESA TENUE LUZ QUE MODESTAMENTE NOS AYUDARA A CAMBIAR LAS COSAS"

No sé si podré canviar alguna cosa anant al Txad a fer fotos, però el que sé segur és que algo canviarà en mi, un filtre en la meva retina que farà que vegi el món amb uns altres ulls, amb una altre sensibilitat.
Per algo es comença, moltes vegades per un mateix!
Vull agrair fins al moment, abans de marxar la gent que ha fet possible que pugui fer aquest viatge, molt important per mi!
També aquells que des de Barcelona em recolzen i creuen en mi!
"Hasta aquí puedo leer...", la resta ja serà el meu petit diari, que el compartiré amb qui vulgui de vosaltres, un cop sigui allà (si puc!).